Com em vaig recuperar del càncer

Abril 2023. Mammoth.

Estava fent snowboard. Gaudint amb el meu marit, però en algun moment em vaig tocar el pit i vaig sentir alguna cosa. Dur com una pedra. Gran com una llimona.

"Hòstia, què és això?", vaig pensar. I després: "Què hi farem, m'ho faré mirar quan torni."

No creia que fos càncer. Vaig pensar que era una bola d'aigua, que no seria res seriós. En tornar a San Diego, tot es va mobilitzar molt ràpid — em van derivar immediatament a l'especialista en mames, i aquell mateix dia em van fer mamografia i ecografia.

Vaig recuperar la compostura i vaig anar cap al cotxe. El cor em bategava a mil per hora. Quan vaig arribar al cotxe, vaig tornar a esclatar a plorar.

"Com collons m'ho faré? Ni tan sols he pogut sanar el meu intestí, i ara com pretenc sanar del càncer? Estic fotuda."

En aquell moment vaig parlar amb Déu.

Al cotxe, plorant, li vaig dir: "Déu, sé que hi ets, però ara més que mai necessito la teva ajuda. Necessito una confirmació que no em deixaràs sola, que podré amb això. Necessito un senyal clar i concís que ets aquí amb mi."

L'àguila sempre ha estat el meu animal espiritual. Però necessitava alguna cosa més excepcional per saber que venia de Déu. Li vaig dir: "Déu, necessito que una àguila baixi i vull veure-la de prop. No vull veure-la de lluny al cel — vull alguna cosa impactant. T'ho demano, Senyor."

Vull recalcar que fins llavors, dir "Déu" o "Senyor" em feia sentir incòmoda. No m'identificava amb aquests termes. I aquella va ser la primera vegada que em vaig dirigir a Déu d'aquesta manera, sense cap vacil·lació.

El diagnòstic ho va canviar tot.

Càncer de mama triple negatiu — el més agressiu, poc estudiat. La lògica dels metges era simple: a càncer més agressiu, tractament més agressiu.

Ser davant dels metges, escoltant un diàleg ple de temor i probabilitats baixíssimes de recuperació, només em feia sentir més desconnectada d'aquella ruta. A sobre, l'alt índex de recurrència i el suggeriment de treure'm els pits i els ovaris com a prevenció em xocava. Mai no he cregut que traient parts del meu cos solucionaria un problema.

Gràcies a Déu, hi anava amb el meu marit Yago, que em donava un suport extraordinari i m'aterrava moltíssim.

Des del principi d'aquesta travessia, em vaig prometre a mi mateixa que faria tot el possible per prendre decisions des de l'amor, no des de la por.

Sempre em preguntava: això em contreu o m'expandeix? I vaig triar sempre el que m'expandís.

Una persona propera a mi em va suggerir un hospital a Tijuana anomenat Oasis of Hope. Vaig concertar una cita per parlar amb ells. El noi de recepció em va explicar que el seu tractament incloïa dieta antiinflamatòria, dosis altes de vitamina C, hipertèrmia, ozonoteràpia, i que la part més important era la immunoteràpia basada en vacunes personalitzades. Tan bon punt vaig sentir això de les vacunes, vaig sentir un BING dins meu. Em ressonava moltíssim perquè justament n'havia llegit al llibre de Tony Robbins.

Tot i que m'havia fet bona impressió, encara no n'estava 100% segura. Vaig demanar a Déu un altre senyal.

Uns dies després, em vaig reunir amb un grup d'amigues a San Diego. Mentre els explicava que probablement em tractaria en una clínica alternativa, una d'elles em va interrompre:

—És una clínica a Tijuana?

—Sí.

—És Oasis of Hope?

Em vaig quedar en xoc. Em va explicar que tota la seva família s'havia tractat allà. El seu avi va viure 20 anys després que li detectessin càncer, tot i que els metges als Estats Units només li havien donat mesos de vida.

En aquell moment vaig saber que la decisió estava presa. Que Déu m'estava mostrant el camí cap a la sanació.

No va ser una sola ronda.

En total van ser 3 rondes de vacunes, separades aproximadament cada 8 mesos. Després de cada ronda, el tumor es reduïa, però tornava a créixer una miqueta. Així que hi tornàvem.

Les vacunes amb els resultats més positius en el meu procés van ser fabricades pel laboratori anomenat Limphocite (Limphocare és el nom de la clínica). Al principi, Oasis of Hope usava Limphocite com el seu laboratori extern — així va ser com vaig arribar a ells. Amb el temps, també vaig rebre una dosi de les vacunes que Oasis va desenvolupar amb el seu propi laboratori. Però els resultats que jo puc atribuir amb més certesa a les vacunes van ser els de Limphocite. Per això és el laboratori en què confio, i el que recomano. Limphocite continua operant de manera independent i actualment hi col·laboro per acompanyar altres persones que estan sanant de càncer.

Hi ha una part important que no he explicat i és que després de l'última ronda de vacunes vaig decidir operar-me i treure'm la "llavor", que és on tornava a créixer una mica el tumor (8 mm aproximadament). Aleshores, per no estar sempre depenent de les vacunes vaig pensar: em trauré aquest tros i veuré com respon el meu cos.

Per a la meva sorpresa, després de fer-me una biòpsia preparatòria per a la cirurgia encara sortien cèl·lules tumorals al pit. I just després vaig fer una cerimònia d'Ayahuasca, la setmana següent una de peiot, i allà el xaman em va fer una neteja demanant que s'enduguessin el càncer. Una setmana després vaig rebre la cirurgia i, d'una manera molt miraculosa, el teixit que van retirar estava completament LLIURE de càncer. No hi havia ni una sola cèl·lula.

Per què va ser així? Jo tinc les meves teories, però la resposta absoluta no la tinc. Només sé que estic profundament agraïda per tot el que vaig rebre: les vacunes, les cerimònies, tota l'ajuda va tenir un paper important.

Des del febrer de 2025 estic lliure de càncer.